Arquitectura lletja?

Quan no tinc la sort de viatjar, la ruta és de proximitat. Passejo i observo detalls i reflexes, i em deixo així atraure per alguna vista que em motivi a posar-me a pintar. Amb l’ull i els pinzells posats sobre racons de la ciutat que m’envolta, m’ha anat sorgint un neguit.  M’adono que pràcticament no hi ha ni un edifici modern que m’hagi despertat l’emoció que em fa posar mans a l’obra.

Sense massa consciència, la meva mirada es fixa en formes que quan les ressegueixo amb els pèls del pinzell generen un plaer semblant al que devia viure l’arquitecte que els va esbossar en els seus primers dibuixos.

I aquí em sorgeix el neguit:  la ciutat que pinto, la que apareix d’objecte o decorat, va ser construïda fa més de 80 anys. Teulades desafiants, forges recargolades o finestres amb els seus curiosos arcs i marcs; portes que fan ganes d’entrar-hi, no pel què hi pugui haver sinó pel plaer de passar-hi a través.

Amics arquitectes: em podeu dir què passa? Estic preocupat per si algun dels meus néts voldrà pintar la ciutat que construïm avui i no trobarà cap font d’inspiració…

La Casa de les Punxes, Avinguda Diagonal 420, Barcelona